Si ahir em semblava intens... avui ja no sé com definir-ho! A quarts de vuit, la policia ha contactat amb nosaltres: ha arribat una barca. Els guardacostes l'han interceptada però no tenien mantes per donar a la gent, que arribava gelada i xopa. Les persones de la barca eren totes subsaharianes! Imagineu el camí que han fet? No vull pensar la volta, els perills que han hagut de passar per arribar aquí des dels seus països. Els hem donat roba i la policia se'ls ha emportat al camp de Moria, on per dir-ho d'alguna manera, 'els classifiquen'. Han passat de la fredor del mar congelat a la fredor dels furgons policials. És increible pensar que això pugui estar passant aquí i ara.
Des d'allà hem anat al punt més al nord de l'illa, el que queda més a prop de l'altra costa, i on arriben més barques. Avui hi havia reunió de quatre dels grups que treballen a en aquesta costa: 'els rescatadors' es troben periòdicament per compartir experiències, animar-se i acompanyar-se. Es necessita realment! Fan una tasca increible i a més, ara, les temperatures tampoc acompanyen.
Des d'allà, ens hem anat a
Molyvos, un poblet a prop del qual hi ha el que s'anomena cementiri de 'xalecos' salvavides. Els meus companys diuen que no ho dramatitzi, que no l'anomeni cementiri... però és tan tètric! Allà s'acumulen muntanyes i
muntanyes de salvavides que no salven, barrejats amb sabatilles, jaquetes... Impressiona molt perquè darrera de cadascun hi ha una persona, una vida, un drama...una guerra i un munt de desgràcies que creuen deixar enrera. Però no sé què pensar després de conèixer com viuen als camps, la rebuda que tenen a Europa si els atura la policia grega al mar... Si els reben els equips de salvament o els rescatadors, la primera rebuda és més acollidora: com a mínim, els esperen un somriure i una abraçada. Avui, davant de tots aquets mil·lers d'armilles em pregunto que està passant, què ens està passant. Tens les xifres al cap, diuen que entre 360.000 i 380.000 persones van intentar arribar a les costes gregues l'any passat. Avui, veient-los, crec que descobreixo les cares d'aquestes persones.
Des d'allà hem anat al punt més al nord de l'illa, el que queda més a prop de l'altra costa, i on arriben més barques. Avui hi havia reunió de quatre dels grups que treballen a en aquesta costa: 'els rescatadors' es troben periòdicament per compartir experiències, animar-se i acompanyar-se. Es necessita realment! Fan una tasca increible i a més, ara, les temperatures tampoc acompanyen.
Des d'allà, ens hem anat a Molyvos, un poblet a prop del qual hi ha el que s'anomena cementiri de 'xalecos' salvavides. Els meus companys diuen que no ho dramatitzi, que no l'anomeni cementiri... però és tan tètric! Allà s'acumulen muntanyes i muntanyes de salvavides que no salven, barrejats amb sabatilles, jaquetes... Impressiona molt perquè darrera de cadascun hi ha una persona, una vida, un drama...una guerra i un munt de desgràcies que creuen deixar enrera. Però no sé què pensar després de conèixer com viuen als camps, la rebuda que tenen a Europa si els atura la policia grega al mar... Si els reben els equips de salvament o els rescatadors, la primera rebuda és més acollidora: com a mínim, els esperen un somriure i una abraçada. Avui, davant de tots aquets mil·lers d'armilles em pregunto que està passant, què ens està passant. Tens les xifres al cap, diuen que entre 360.000 i 380.000 persones van intentar arribar a les costes gregues l'any passat. Avui, veient-los, crec que descobreixo les cares d'aquestes persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada