Ahir dimarts vam visitar un nou camp, Kara Tepe, que significa turó negre en turc. A Grècia la majoria dels camps están militarizats però aquest es va organitzar per les autoritats de l'illa davant l'arribada massiva de refugiats. Ni la Unió Europea ni el mateix govern de Grècia estaven reaccionant davant la complicada situació que vivien. Així que els illencs es van posar en acció i així va néixer el 'Hospitality Centre of Kara Tepe'. Els refugiats que hi viuen poden entrar i sortir sempre que vulguin, però l'accés a visitants està molt restringit i només s'hi pot accedir amb el permís del director del camp.
Vam anar a portar una vintena d'estenedors i aquest fet, més la insistència d'algú que hi col.labora habitualment, ens va permetre entrar i fer una petita visita acompanyats per un treballador. Vam haver de registrar-nos i ens van fer la prohibició explícita de fer fotos fora de les zones comunes. En aquest camp hi viuen majoritàriament famílies, no hi ha nens o nenes sols ni homes solters.
La zona d'habitatge està formada per mòduls prefabricats on hi ha quatre llits i calefacció d'energia solar. Els banys i dutxes són compartits. Cada dia es reparteix esmorzar, dinar i sopar casa per casa perquè creuen que fer-los fer fila per recollir el menjar és una manca de respecte. Hi ha activitats per a nens, amb una petita escola inclosa. Vaig parlar amb les persones que porten els temes educatius al camp. Són dues dones gregues. D'entrada, van ser distants però després força amables. Seria complicat fer aquí d'educador voluntari. El govern grec ho complica, calen molts permisos... Les mestres també m'han dit que hi ha camps que necessiten més ajuda, altres illes que no tenen el focus internacional. Al camp criden l'atenció dos espais separats: un per homes joves i un per dones, on es poden trobar, xerrar i fins i tot veure la televisió només amb persones del mateix sexe. Suposo que això es fa per respectar les seves tradicions o cultura d'origen.També hi ha una petita escola de música on una voluntària ensenya a tocar el violí als petits del camp. Hi ha moltes nacionalitats diferents i els intenten ajudar a conviure, organitzant festes amb música oriental.
La normativa per accedir a Kara Tepe és estricta per a tothom, però molt especialment per aquelles persones que s'identifiquen com a periodistes; dues companyes basques volien parlar amb algun refugiat i se'ls ha prohibit totalment dins del camp. A més, els han recomanat que si parlaven fora no els donessin falses esperances.
La raó de les autoritats? Els mateixos refugiats estan farts de parlar amb la premsa i es poden posar en perill segons qui siguin i on es publiqui l'entrevista. Aquesta és la versió oficial. Però aqui corren d'altres com per exemple que no interessa que se sàpiga què passa realment dins dels camps i com es gestionen les ajudes que reben... No sabria dir quina és més certa. Fins i tot diuen que malgrat que Kara Tepe està considerat un camp de pas pels refugiats, hi ha molts interessos creuats i que potser algú vol que la gent no marxi... Ara, viuen 900 persones però tenen capacitat per a 1500.
Però enmig d'aquesta fredor, d'aquesta grisor, també hi ha color. Passejant pel camp vaig reviure la meva infància en un moment donat. Els nens i nenes adoren jugar a caniques. Quan la pluja donava treva, les zones comunes s'omplien de vida amb aquesta petita joguina amb la que tots hem jugat, aquí, a Barcelona o a Mexicali. Les caniques a casa nostra van i venen. Pots arribar a un altre pais, no parlar l'idioma i jugar a caniques. Enmig d'aquest no res, tan lluny de la meva realitat, vaig trobar un nexe d'unió, un punt al que agafar-me. Coses petites, coses significatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada