La història d'en Miah

Em trobo amb en Miah Romel quan surt de la seva classe d'anglés a Mosaik support center. Ens saludem i m explica la seva història. Molts refugiats no volen donar massa detalls de la seva vida o ni tan sols el nom per evitar represàlies a familiars en el seu país d origen si la història apareix a les xarxes. En Miah però vol que la seva situació és conegui i ensenya documentació per ratificar tot el que explica, fins i tot fotos de la pèssima situació de Moria i un vídeo on es veu la policia actuant contra refugiats que cridaven "Freedom".

Té 38 anys i va néixer a Bangladesh on encara hi viuen la seva dona i la seva filla de tres anys. És enginyer metal·lúrgic i durant uns quarts anys va treballar a Dubai. En tornar a Bangladesh va començar a tenir problemes, el seu pare forma a part del partir opositor i les amenaces de mort aviat van arribar. El seu llarg periple de més de sis mil kilòmetres el va portar per Índia, Pakistan, Iran, Azerbaijan i Turquia. En el seu tercer intent per crear en barca cap a Lesbos ho va aconseguir i ja porta més de nou mesos al camp de Moria. Cost total del viatge clandestí fins a Grècia, 7.500 euros, 2.200 dels quals van ser per travessar els pocs kilòmetres que separen Lesbos de la costa turca. A Moria hi ha uns 250 Refugiats que provenen de Bangladesh i ell n'és el representant davant les autoritats i en les reunions amb ONGs. A Moria comparteix tenda amb 150 persones, provinents de Sud Àfrica, Pakistan i Bangladesh i explica que les baralles entre refugiats d orígens diferents són habituals en el dia a dia al camp. Venia a Europa pensant que era un territori segur i que oferia ajuda als que la necessitaven, però s'ha adonat que no hi ha un lloc segur per a ell. Durant el seu viatge va patir tota mena de dificultats i maltractaments, especialment a Iran i Turquia i se li transforma la cara quan parlem de la possibilitat que sigui deportat a Turquia. El somni de reunir-se amb la seva família en un país europeu s'allunya cada dia una mica més, veu cada cop més clar que passarà molts mesos a Lesbos i després qui sap on. Li agraeixo que hagi volgut parlar amb mi i ens acomiadem, "explica el que està passant aquí, necessitem que es respectin els Drets Humans" em diu i s allunya pel carrer cap a la parada del bus que el tornarà cap a l infern de Moria

Un oasi de pau i art, el Mosaik support center

Al centre de la ciutat de Mytelene, he trobat un espai molt especial: el Mosaik support center. La gent de Lesbos ha fet l'esforç d'acollir el que estan vivint, de conviure amb els que arriben. Encara que sembli que això és normal, no ha passat igual a totes les illes!


Els voluntaris que treballen en aquest centre cultural han aconseguit crear un espai on es respira pau i tothom és benvingut. El centre ocupa una casa del segle XIX amb un pati agradable ple de tarongers que convida a passar l'estona quan no fa fred. El centre té una àmplia oferta d'activitats, des de classes d'anglés, àrab, grec i farsi a sessions de meditació, passant per tallers d'arts, música i costura. El millor però és que és un centre obert a tothom, refugiats i gent de l'illa, voluntaris i treballadors de les moltes organitzacions que operen a Lesbos. 

És potser l'únic espai on es trobaran estudiant grec en una mateixa aula un refugiat de Pakistán i l'advocada voluntària de Minessota que l'assessora en els seus tràmits per demanar asil o la mestra irlandesa que fa classes als petits del camp de Pipka amb un grup de joven afganesos de Moría. Durant una estona poden sentir que realment tots són iguals, compartir, aprendre i conviure.

El taller d'art de Mosaik està a càrrec del Johannes, un artista d'Eritrea que va arribar ja fa dos anys a Lesbos i segueix esperant resposta a la seva demanda d'asil. En Johannes ensenya als joves a treballar amb materials reciclats i de la seva feina en surten penjolls, arrecades i tapissos que desprès es vendran en el mateix centre. 

Té penjat un dibuix a llapis que em sembla impressionant, s'hi veu una mare amb el seu nadó a braços sobre un terra de flors. Em transmet amor, força i tendresa alhora: "és la Mama África" em diu en Johannes. Mama África, amorosa i acollidora....després de tot el que he conegut aquests dies no puc deixar de preguntar-me com dibuixaríem a Mama Europa. Com la dibuixaria en Johannes.

Mòria, la desesperança feta present

Avui, he estat a les portes del Camp de Moria. Hi ha refugiats que només sentir-ne parlar, tremolen en recordar el seu pas per aquest lloc. Està militaritzat, envoltant de tanques i espirals de puntes, i la policia actua amb contundència quan ho creu necessari. Per aquí passen tots a registrar-se i hi viuen unes 5.000 persones. Els prenen les dades, han de mostrar els seus papers sinó els han perdut o potser no els volen ensenyar, els hi preguntenen què venen buscant i tothom respon:  les intenten agrupar per nacionalitats perquè hi ha moltes barralles i violència entre ells. Acaben a l'hospital. O hi ha protestes que acaben en cops de la policia. Se'ls considera detinguts quan en realitat esperen el refugi o l'asil. M'ha fet pensar en Bòsnia, Palestina, Auswitz... La desesperança feta present.


Fa dos dies va morir un noi egipci. Els rumors corren: ha mort d'hipotèrmia, estava malalt i no va tenir atenció mèdica o es va suicidar. Qui sap. És vergonyós veure la quantitat de neu i les tendes. Ens passen fotos els que viuen dins. No tenen aigua ni llum. El menjar és mínim i per recollir-lo has de caminar per un passadís rodejat de puntxes i estret. Tot és inhumà i pensat per treure la dignitat de les persones.



La vida a Mòria és molt complicada. Hi ha gent que ha muntat petits negocis allà. Hi ha un cafè on alguns passen l'estona. Se t'acosten per explicar-te la seva història. La sensació és de tristor. Moltes persones arriben pensant que és el pas previ per anar a Alemanya. Això és un error. Els pot quedar un any aqui, després un altre camp de Grècia i després... qui sap on! No saben que els hi passarà. Trepitjen terra i pensen que estan salvats. I no és així!

He conegut un noi argelí, llicenciat en Dret, volant a Istanbul. La seva il.lusió és arribar a França. Veient les estadistiques, ho té dificil. Te possibilitats de ser deportat. La seva vida és esperar, que passin les hores, els dies... fins que es puguin moure. Ell portava vàrios mesos i segurament li queden molts més.

De la barca al furgó policial i d'allà a Moria. Com és? La imatge d'un camp de concentració... doncs això. La majoria poden entrar i sortir però hi ha una part que és pressó. Els que van a parar allà són els que provenen d'Argèlia, Marroc, Tunissia, Bangladesh i Nepal. Se'ls nega sortir. És ilegal discriminar algú per la seva nacionalitat però aquí ho fan. Cada cop arriben més persones del Nort d'Àfrica però avui es considera més perillós creuar de Líbia a Itàlia així que és més fàcil fer aquest llarguíssim viatge i acabar a Grècia.

Rostres de la Mediterrània

L’Escola Pia Nostra Senyora s’ha vinculat a la campanya Casa Nostra Casa Vostra, dins del projecte Mare Mortum, amb la realització de tallers i d’una exposició, “Rostres de la Mediterrània”, que s’inaugura aquest divendres. En ella han col·laborat alumnes d’ESO i de Batxillerat.

Rostres de la Mediterrània vol significar la diferència i la unitat. La diferència de cares que conformen territoris diversos banyats per unes mateixes aigües, el mediterrani. Una diversitat que enriqueix cultures i formes d’entendre la vida que hem compartit i que ens venen de molt enllà. Som mediterranis, més enllà de ser catalans, libis, grecs, siris, italians o egipcis. Ens uneix una cultura, la mediterrània, i ens separen unes fronteres que no tenen cabuda a la mar. Una mar per la que arriben fugint de guerres, d’abusos, de precarietats, de manca de prosperitat, famílies, infants i joves, cercant un futur millor. Rostres de la Mediterrània és un cant, un poema a la diferència dels pobles, sota una mateixa cultura. Per això aquesta exposició estarà acompanyada d’una activitat poètica i d’una performance final que ens parlaran dels migrats i dels refugiats, dels seus sentiments i de les seves il·lusions. Rostres de la Mediterrània és un cant a l’esperança de fer, entre tots, un món millor.

Caniques, entre la pluja i el fred

Fa molt de fred i plou tot el dia. Aquest cel tan gris, aquesta pluja, tantes persones que no tenen ni unes botes, que van en xancletes sense mitjons... avui tot em provoca una sensació de desconsol.

Ahir dimarts vam visitar un nou camp, Kara Tepe, que significa turó negre en turc. A Grècia la majoria dels camps están militarizats però aquest es va organitzar per les autoritats de l'illa davant l'arribada massiva de refugiats. Ni la Unió Europea ni el mateix govern de Grècia estaven reaccionant davant la complicada situació que vivien. Així que els illencs es van posar en acció i així va néixer el 'Hospitality Centre of Kara Tepe'. Els refugiats que hi viuen poden entrar i sortir sempre que vulguin, però l'accés a visitants està molt restringit i només s'hi pot accedir amb el permís del director del camp. 

Vam anar a portar una vintena d'estenedors i aquest fet, més la insistència d'algú que hi col.labora habitualment, ens va permetre entrar i fer una petita visita acompanyats per un treballador. Vam haver de registrar-nos i ens van fer la prohibició explícita de fer fotos fora de les zones comunes. En aquest camp hi viuen majoritàriament famílies, no hi ha nens o nenes sols ni homes solters. 

La zona d'habitatge està formada per mòduls prefabricats on hi ha quatre llits i calefacció d'energia solar. Els banys i dutxes són compartits. Cada dia es reparteix esmorzar, dinar i sopar casa per casa perquè creuen que fer-los fer fila per recollir el menjar és una manca de respecte. Hi ha activitats per a nens, amb una petita escola inclosa. Vaig parlar amb les persones que porten els temes educatius al camp. Són dues dones gregues. D'entrada, van ser  distants però després força amables. Seria complicat fer aquí d'educador voluntari. El govern grec ho complica, calen molts permisos... Les mestres també m'han dit que hi ha camps que necessiten més ajuda, altres illes que no tenen el focus internacional. Al camp criden l'atenció dos espais separats: un per homes joves i un per dones, on es poden trobar, xerrar i fins i tot veure la televisió només amb persones del mateix sexe. Suposo que això es fa per respectar les seves tradicions o cultura d'origen.També hi ha una petita escola de música on una voluntària ensenya a tocar el violí als petits del camp. Hi ha moltes nacionalitats diferents i els intenten ajudar a conviure, organitzant festes amb música oriental. 

La normativa per accedir a Kara Tepe és estricta per a tothom, però molt especialment per aquelles persones que s'identifiquen com a periodistes; dues companyes basques volien parlar amb algun refugiat i se'ls ha prohibit totalment dins del camp. A més, els han recomanat que si parlaven fora no els donessin falses esperances.

La raó de les autoritats? Els mateixos refugiats estan farts de parlar amb la premsa i es poden posar en perill segons qui siguin i on es publiqui l'entrevista. Aquesta és la versió oficial. Però aqui corren d'altres com per exemple que no interessa que se sàpiga què passa realment dins dels camps i com es gestionen les ajudes que reben... No sabria dir quina és més certa. Fins i tot diuen que malgrat que Kara Tepe està considerat un camp de pas pels refugiats, hi ha molts interessos creuats i que potser algú vol que la gent no marxi... Ara, viuen 900 persones però tenen capacitat per a 1500.

Però enmig d'aquesta fredor, d'aquesta grisor, també hi ha color. Passejant pel camp vaig reviure la meva infància en un moment donat. Els nens i nenes adoren jugar a caniques. Quan la pluja donava treva, les zones comunes s'omplien de vida amb aquesta petita joguina amb la que tots hem jugat, aquí, a Barcelona o a Mexicali. Les caniques a casa nostra van i venen. Pots arribar a un altre pais, no parlar l'idioma i jugar a caniques. Enmig d'aquest no res, tan lluny de la meva realitat, vaig trobar un nexe d'unió, un punt al que agafar-me. Coses petites, coses significatives.

A l’escola de Pipka

El petit camp de Refugiats de Pipka es troba a les afores de Mitelene i té capacitar per acollir un màxim de 100 persones. Després d'arribar a l’illa, tots els refugiats són enviats al camps de Moría on poden quedar-se o ser enviats a d altres camps. Pipka és un camp aparentment tranquil, gestionat per voluntaris grecs, està situat en el que era una zona de lleure i pícnic, plena de pins i a pocs metres del mar Egeu. Passejant pel camps pots sentir parlar àrab, farsi i urdú i també anglès, que s’ha convertit en la llengua franca que fins i tot els més petits s’esforcen per utilitzar. Pipka disposa d'algunes edificacions preexistents que fan que els refugiats tinguin accés a serveis bàsics d'higiene i cuina decents. També les tendes de campanya són de bona qualitat i fins i tot hi ha algunes cabanyes de fusta. La petita aula de l'escola es troba dins d un barracot prefabricat i entre voluntaris de diferents països han aconseguit donar-li un aire acollidor i amable, amb estores, colors i materials i llibres diversos que els han fet arribar.

Cada matí funciona com a escola bressol, i a la tarda com aula de reforç i de joc dels alumnes més grans que ara ja van a escoles gregues pel matí (després de una dura polèmica, ja que varies famílies de l’illa es van negar a que els nens i nenes refugiats s incorporessin a les aules del seus fills...). He fet els primers contactes per mirar d'establir una possible col·laboració que ajudi a millorar aquesta oferta educativa bàsica.

Avui hem jugat amb plastilina, hem dibuixat, hem descobert el joc del billar en versió mini i hem plantat patates.... La Sajida, l’Adam, la Fátima, en Maní han pogut ser nens durant una estona, jugant, barallant-se i rient....tenen una molt bona professora. La Imelda, una mestra jubilada irlandesa amb aspecte d’àvia entranyable, que sap exactament com fer-los aprendre i sentir bé.

Un cementiri d'històries que s'enfonsen

Si ahir em semblava intens... avui ja no sé com definir-ho! A quarts de vuit, la policia ha contactat amb nosaltres: ha arribat una barca. Els guardacostes l'han interceptada però no tenien mantes per donar a la gent, que arribava gelada i xopa. Les persones de la barca eren totes subsaharianes! Imagineu el camí que han fet? No vull pensar la volta, els perills que han hagut de passar per arribar aquí des dels seus països. Els hem donat roba i la policia se'ls ha emportat al camp de Moria, on per dir-ho d'alguna manera, 'els classifiquen'. Han passat de la fredor del mar congelat a la fredor dels furgons policials. És increible pensar que això pugui estar passant aquí i ara.

Des d'allà hem anat al punt més al nord de l'illa, el que queda més a prop de l'altra costa, i on arriben més barques. Avui hi havia reunió de quatre dels grups que treballen a en aquesta costa: 'els rescatadors' es troben periòdicament per compartir experiències, animar-se i acompanyar-se. Es necessita realment! Fan una tasca increible i a més, ara, les temperatures tampoc acompanyen.

Des d'allà, ens hem anat a Molyvos, un poblet a prop del qual hi ha el que s'anomena cementiri de 'xalecos' salvavides. Els meus companys diuen que no ho dramatitzi, que no l'anomeni cementiri... però és tan tètric! Allà s'acumulen muntanyes i muntanyes de salvavides que no salven, barrejats amb sabatilles, jaquetes... Impressiona molt perquè darrera de cadascun hi ha una persona, una vida, un drama...una guerra i un munt de desgràcies que creuen deixar enrera. Però no sé què pensar després de conèixer com viuen als camps, la rebuda que tenen a Europa si els atura la policia grega al mar... Si els reben els equips de salvament o els rescatadors, la primera rebuda és més acollidora: com a mínim, els esperen un somriure i una abraçada. Avui, davant de tots aquets mil·lers d'armilles em pregunto que està passant, què ens està passant. Tens les xifres al cap, diuen que entre 360.000 i 380.000 persones van intentar arribar a les costes gregues l'any passat. Avui, veient-los, crec que descobreixo les cares d'aquestes persones.

Pikpa, un petit camp de refugiats

"Tots junts". Aquesta és la pintada que rep els refugiats al camp de Pikpa, una mica d'esperança per a tots ells i per als voluntaris, que fan aquí una gran tasca.  El meu primer dissabte a Lesbos ha començat a les 4 de la matinada, fent guàrdia amb els meus companys de Proem-Aid. Ens havien avisat que havia sortit una barca des de la costa turca: l'hem estat esperant amunt i avall, per la costa coordinats amb altres voluntaris i equips, però no ha arribat. Potser ha estat interceptada... 

A les 8, els meus companys s'anaven a fer pràctiques de salvament, com cada dia. Han d'estar preparats! M'han convidat perquè veiés de primera mà quina és la seva feina i conegués la sensació d'estar en una barca i la inestabilitat, en aquest pas que hi ha entre Turquia i Grècia. Hem parlat de la por, la incertesa i el fred que han de sentir en mig d'aquesta immensitat i de nit.

Per la tarda, hem anat al camp de Pikpa. Ja us parlava d'ell ahir: des del principi em va interessar. Des de Barcelona ja n'havia sentit a parlar! Aquí acullen les persones en situació més vulnerable perquè durant la travessa han perdut part de la família i potser encara els esperen encara que el mar se'ls hagi empassat, persones amb alguna dificultat física o psíquica... És petitet i el porten voluntaris grecs amb ajuda de voluntaris internacionals. Hi ha un barracó que utilitzen com a escola pels nens i nenes que hi arriben. La porta una mestra jubilada irlandesa. He estat parlant amb ella per veure què fan i com ho fan i les possibiltiats de venir a col·laborar amb ells. M'han atès molt bé i volien saber en què consisteix la nostra tasca diària, el nostre projecte... Segurament dilluns i dimarts treballaré amb ells per conèixer de primera mà la feina i les dificultats que enfronten. Potser trobem espais de col·laboració!

Nit de guàrdia a Lesbos

No porto ni 24 hores i ja és súper intens. Ahir vaig arribar després d’un dia llarguíssim, des d’Atenes a Lesbos. Em van rebre un grup de bombers de Sevilla membres de Proem-aid, gràcies al Milton de Amb les Teves Mans. Em van acollir com una més, a casa seva. Però no només això! M’han incorporat a la seva rutina. Ahir, després de sopar, em van proposar anar a fer la guàrdia amb ells. Fan dos torns, de 12 a 4 i de 4 a 8, i tenen un campament amb d’altres persones. Allà passen les nits, atents per si arriba alguna barca amb refugiats. A l’estiu, en aquestes costes, es concentraven fins a 100 voluntaris esperant! Estem a prop de Mitelene, la capital de Lesbos, i a 16 kilòmetres de Turquia. Ahir nit feia fred, la mar estava tranquil.la i hi havia lluna però no va arribar cap barca. Aquest matí, hem anat a fer gestions per temes burocràtics. Els companys bombers m’han inscrit com a traductora de la seva institució al lloc que aquí coneixen com a Ministeri i on es porta la burocràcia. Hem fet una breu visita a un petit camp de refugiats, on arriben els més vulnerables. Ha sigut rapidíssima però segurament serà dels que mes coneixeré! Ja us faré arribar imatges i detalls. Tinc la sensació de portar molt temps… i no el porto! Des de l’avió, es veia només una illa com qualsevol altra, com una de les balears. Tot i que sabies que en aterrar, la realitat, el que et trobes, és molt diferent a la d'Atenes, Mallorca o Barcelona.

Anem a Grècia

Fa tot just un any, davant la greu situació dels refugiats a les portes d’Europa, vam demanar el suport de tota la nostra comunitat per acollir-los. La situació, lluny de millorar, ha empitjorat tant en l’arribada com en l’acolliment d’aquestes persones. Des de l’Escola Pia s’han donat passos, com fer-nos càrrec de la Fundació Benallar per treballar en la necessitat de pisos d’acollida, però ara volem anar més enllà. Hem estat en contacte amb diverses entitats que treballen en els camps de refugiats de Grècia per tal de poder proposar, als nostres mestres i educadors, la possibilitat de traslladar-se durant uns mesos a aquell país per col·laborar amb els refugiats. La institució té la intenció d'articular una proposta de voluntariat de llarga durada per a educadors i educadores sobre territori, tant a Grècia com a Mexicali.

Per coordinar l'enviament a Grècia, la Sara Camps, membre de l'Equip de Govern, s'ha traslladat aquest dijous a aquell país per contactar amb les entitats presents als camps de refugiats. Durant tres setmanes visitarà, entre d’altres indrets, l’illa de Lesbos i els camps del nord de Grècia. En aquest blog podreu seguir la seva feina.

El per què d'aquest blog

L'Escola Pia de Catalunya fa temps que ha pres una opció decidida per ser present en el sector social. La nostra missió, visió i valors ens porten a realitzar accions centrades en millorar la situació de la població en més risc d’exclusió. Aquestes accions cerquen que tota persona, sigui on sigui, pugui exercir la plena ciutadania i que, especialment els infants i joves en risc d'exclusió, pugui fer efectius els seus drets. Aquesta feina, en la qual tota la institució està fortament vinculada, necessita de la participació de tots els seus membres per tal que aquests esdevinguin protagonistes de la seva pròpia vida, i siguin actius en el canvi social. Aquest blog vol ser l’altaveu de totes les iniciatives d’Acció Social que endeguem des de l’activitat institucional i les nostres fundacions, però també una eina de relació i de comunicació amb tota la societat per oferir i per rebre informació. Benvinguts.