"La crida de bona part de la societat per acollir és creïble, però ha de ser a llarg termini"

Marçal Fargas, educador de Sant Antoni, que ha fet estades a Grècia per atendre refugiats sobre el terreny, creu que "la crida de bona part de la societat per acollir és creïble, però ha de ser a llarg termini. Així la persona refugiada que pugui venir pot crear nous vincles aquí." Fargas opina també que "si els polítics realment deixessin entrar als refugiats la situació d'arribades no duraria més d'un any o dos." L'educador avisa que "la situació dels refugiats a Grècia és d'estancament. Ells volen seguir el seu viatge per anar a llocs on tinguin realment oportunitats. La majoria, per raons de contacte familiar, volen anar cap a Alemanya." En aquest vídeo de Youtube podeu veure tota l'entrevista que li hem fet.

Refugiats: "Esperar i desesperar"

La Sara Camps, mestra de l’Escola Pia de Sitges i responsable de Pastoral, Lleure i Voluntariat de l’Escola Pia de Catalunya, ha passat tres setmanes als camps de refugiats de Grècia. Hi anava amb un propòsit: fer contactes per poder establir ponts que ens portin als educadors a treballar voluntàriament en projectes en aquell racó d’Europa. Torna amb la feina feta i una motxilla plena de noms propis amb accent sirià, paquistanès o afganès. Sara, què és per a tu un refugiat ara, que tornes de passar dues setmanes als camps de Grècia? Una persona que ha hagut de deixar casa seva, quan preferia quedar-s’hi, i ho ha fet amb l’esperança de donar una vida millor als néts, fills… i ara es troba instal·lat en la desesperança. La seva vida s’ha convertit en esperar. Quina contradicció! Esperar i desesperar. Quin futur li queda? No té res propi. Fins i tot han perdut el control sobre la seva vida: algú decidirà què ets i on. Aquesta paraula, refugiat, deu estar formada de molts noms propis per a tu… Ja no són estadístiques, no són cues a la frontera. Són persones concretes.

Ens en comparteixes algunes? La Sahida, té dos anys, és de l’Afganistan i ens vam passar una tarda fent xurros de plastilina. I vaig pensar que en aquell moment, en aquella hora, a qualsevol guarderia del món hi havia un nen fent el mateix. El Johannes, eritreu, fa classes d’art a un centre comunitari. Fa dos anys que espera saber què. Vam estar durant una estona parlant de pintura, com si estiguéssim en una galeria en una ciutat normal! La Vicky, una voluntària grega, que em va acompanyar i fer de guia per la zona de Veria. Com que era el seu aniversari, em va convidar a casa seva per celebrar-ho. El Sam, de pares sirians però nascut als Estats Units, coordina els camps per una ONG suïssa. El seu afecte, la seva preocupació, la relació oberta amb els refugiats… La Fàtima, una refugiada kurda que sí o sí va voler compartir amb mi el seu dinar. Se’m va trencar el cor quan em va dir… Ens veurem demà? L’Abu John, un refugiat kurd que era la persona de referència de la seva comunitat. Em va dir que ell seria l’últim a deixar el camp, quan tots estiguessin ja a pisos. La Nora, una alemanya molt compromesa que porta més d’un any vivint a Lesbos i coordina la vigilància nocturna al sud. Patrulla en una furgoneta per tota la costa amb termos de te calent i mantes tèrmiques per si arriba alguna barca. És molt vehement i a tots els qui arribem ens fa una xerrada molt pràctica de què fer si veiem arribar una barca amb refugiats. L’Onio, un bomber sevillà, fundador de PROEM-AID, em va obrir les portes de casa seva, em va portar aquí i allà com a membre del seu equip de rescat i em va explicar moltes històries i moments compartits amb refugiats arribats a la costa.

Com descriuries la situació que has vist? Primer, dir-te que és molt diferent el que es viu al continent que el que es viu a Lesbos, el punt 0, el d’acolliment. Ningú està preparat per veure el que hi ha a Lesbos. És la desesperació absoluta. Persones que porten anys de camí, que han patit a Turquia l’inimaginable… somiant en Europa! I aquí, a l’illa, es troben amb la realitat. Trepitgen el nostre continent i creuen que d’aquí a poc se n’aniran a Suècia o Alemanya. I no és així.. Se senten detinguts, els fiquen a furgons policials, els rep l’exèrcit, els escridassen, viuen en aglomeració, en molt males condicions… Tots et demanen que no deixis d’explicar-ho, que s’ha de saber! Podria ser qualsevol de nosaltres el qui visqués aquest horror, però són ells. A les mirades no hi ha esperança: potser els tornaran a Turquia o al seu país d’origen. Al continent, els camps de refugiats estan actualment en procés d’evacuació perquè, literalment, la gent s’està morint de fred. Però aquí potser tenen un punt d’esperança: han passat per l’illa, l’infern, i ara veuen més a prop el seu destí, aconseguir l’asil. Ningú està bé però hi ha graus. Lesbos és el 0 i a partir d’aquí, hi ha l’1 o el 2 o… s’humanitza la seva situació una mica, al continent no els tracten com a bestiar. Una cosa és el que veus i una altra el que sents… Això no pot estar passant! Això és el primer que vaig pensar. Europa, 2017 i la gent morint-se de fred i posant la seva vida en risc creuant el mar. Incredulitat que dóna pas a la ràbia contra els polítics, les grans institucions. I al final, un pòsit d’impotència i tristesa: això no té aturada. És només el principi d’un gran drama. I ells, els actors d’aquesta pel·lícula de terror, quins sentiments han compartit amb tu? Quan arriben i s’adonen de com els tracta Europa, el seu paradís… se senten estafats, enfadats, amb ràbia. I després, alguns cauen en la depressió i deixen de sortir de les tendes. Dones i homes grans que s’abandonen: tristesa, cansament… Ja han vist tot el que havien de veure! En canvi, trobes joves que encara conserven un motiu d’esperança. Tenen força, han arribat fins aquí, s’han escapat. I tots, tots, mostren un agraïment colossal cap als voluntaris. Quin paper juguen aquests voluntaris? Ha estat un fenomen! Si no fos per molts d’ells, que fan petites coses però molt importants… Persones anònimes, que vénen des d’àmbits i edats molt diferents, han organitzat allò que dóna vida als refugiats. Per què n’hi ha tants? Perquè està passant a Europa, constantment surt als mitjans i està a tres hores de vol…

El teu viatge formava part d’un projecte. Un pas per veure què i com hi podem col·laborar els professionals de l’Escola Pia. Sí. I el fet d’anar-hi, de ser allà, ha facilitat contactes. Hem pogut avançar en aquest projecte que aquí s’estancava. La realitat és molt canviant: és important conèixer la gent que allà ens pot fer de pont! He vist oportunitats de voluntariat als centres comunitaris on persones i petites ONG ofereixen formació per a nens i adults, música, extraescolars… Treballar en un camp és difícil. Ho porta el Govern grec i exigeix molts permisos i paperam! El tema educatiu està molt embolicat: hi ha nens que van a l’escola grega –allà és obligatòria l’escolarització si tens menys de 15 anys- i d’altres, per raons d’espai, no hi poden anar. Llavors depenen dels centres comunitaris o dels voluntaris o professionals del Govern als camps. Hi ha nens que han nascut en trajecte i per tant no han estat mai escolaritzats: amb ells es treballa també la concentració, els hàbits. L’educació no formal ens ofereix moltes possibilitats i demanen educadors amb projectes artístics, musicals… no sols per fer classes de matemàtiques o llengua. Què has deixat allà i que te n’has emportat? M’emporto una vinculació amb els refugiats, sense importar els seus noms, que ja no puc trencar. Històries, mirades, somriures, un te, un dinar en què de diverses famílies en vam crear una de sola… i l’angoixa. Hem compartit coses importants. Què he deixat? M’agradaria pensar que esperança, però el que sí, segur, és el compromís que ho explicaria i que hi tornaria.

Com funcionen les "Escuelitas de Tareas" a Mexicali

Els nostres companys de la Viceprovíncia de les Califòrnies fa molts anys que tiren endavant les “Escuelitas de Tareas”, un lloc on amb l’esforç i la participació de tota la comunitat es formen les nenes i els nens de Mexicali. No us perdeu el vídeo resum de la seva activitat que acaben de realitzar. La millor manera de veure la seva realitat és amb els seus ulls.

Escola Pia Catalunya amb la campanya #volemacollir

Poques hores abans del concert en favor dels refugiats de la plataforma #volemacollir, a la qual donem suport, volem expressar el nostre orgull per la participació en aquest esdeveniment d'una banda de la Judit Nedderman, cantant i exalumna de l'Escola Pia de Mataro​, i de l'altra d'en Julen Gerrikabeitia, exalumne de l'Escola Pia Sarrià​ i de Lluís i Anna Pérez-Cansell, exalumnes de Granollers, integrants del grup In Crescendo​ #casanostracasavostra. Aquests últims interpretaran la cançó "Que tinguem sort...

Moments d'esperança

Darreres hores a Grècia; a la capital m'apropo a conèixer el centre Orange House, lloc d'acollida d'una vintena de dones refugiades amb els seus fills i centre cultural, menjador i d'assessorament per a tots aquells refugiats que ho necessitin. Abans, les Missioneres de la Caritat que treballen a Atenes m'expliquen que casa seva havia estat també centre d'acollida de famílies sirianes i afganeses que arribaven en la seva ruta cap al nord.

Ara ja preparant les coses per tornar cap a casa, amb moltes històries de vida per compartir i moltes emocions dins meu. Han estat quasi tres setmanes amb moments molt durs davant de la situació que tenia el davant, moments de molta força veient la tasca constant i silenciosa de voluntaris d'arreu, moments compartits amb persones de totes les edats que m'han ensenyat moltes coses, moments d'esperança, somriures i agraïment per damunt de tot. Ara el que cal és posar-se a treballar des de casa per tal d'oferir suport, ajuda i acompanyament, i mantenir sempre la convicció que entre tots hem de poder canviar aquesta dramàtica situació.

Amb les famílies kurdes del camp de Frakapor

A pocs quilòmetres de Thessalonika trobem el camp de Frakapor, on hi viuen actualment 150 persones, totes elles turques sirianes. El camp es troba dins d'un gran magatzem i el formen un seguit de tendes. Hi van arribar a viure més de 450 persones, però poc a poc diferents ONGs, amb el vist-i-plau de l'ACNUR les estan trasllladant a cases o hotels de la zona. Avui s'hi està bé a Frakapor però fa només unes setmanes no hi havia electricitat; el fred intens va fer que totes les estufes disponibles es posessin en marxa i la xarxes elèctrica es va col.lapsar. Resultat? congelats i a les fosques.

El meu contacte en el camp és el Sam, nascut als Estats Units de pares sirians, porta un any treballant entre Grècia i Turquía amb Swiss Cross Medical Mission. El seu domini de l'àrab i el coneixement de la situació de cadascuna de les famílies fa que sigui molt estimat i respectat al camp. En Sam parla molt bé de la feina que van fer els voluntaris de l'escola de Mataró durant la seva estada a Grècia. Avui hi ha un altre grup de voluntaris del Maresme donant suport a la seva feina. La feina en aquest camp sembla que s'acabarà en unes setmanes; hi ha qui diu que els camps es tanquen, d'altres que s'ompliran, amb gent retornada d'Alemanya o fins i tot que serán ocupats pels refugiats que actualment hi ha a les illes. No hi ha versión oficial i aquí tot és molt canviant, caldrà esperar a veure que passa finalment. En Sam es traslladarà a Lesbos per iniciar un projecte prop de Moría.

En Sam és el coordinador, però el "capità" del camp és l AbuJohn, m expliquen que vivía molt bé a Síria però que davant les amenaces de mort que rebién el seu fill gran i ell mateix, ho van deixar tot per fugir tota la família cap a Europa.  L AbuJonh és qui sap què necesita cadascú en el camp i col.labora en l organització de qualsevol activitat. La seva tenda és la primera que trobes quan entres, té una taula al davant on sempre hi ha algú prenent te o café, refugiats i voluntaris, tots són benvinguts. Et reben amb un somriure ell i la seva dona, avui m explicava la seva love story particular, "amor de veritat" em deia, són cosins i sempre han estat junts. Han demanat ser la darrera família en deixar el camp, com si fos el capità del vaixell, només marxarà quan sàpiga que tothom ha estat correctament reubicat. Sovint la generositat dels qui tenen tan poc et deixa sense paraules; un altre exemple: totes les famílies que viuen al camp guarden el menjar  que no necessitem i tres cops per setmana surten i el reparteixen entre els sensesostre grecs de la zona, SOLIDARITAT, així, en majúscules.


El camp té un espai reservat per a les dones, és el lloc on poden xerrar de les seves coses, treure s el morador si hi volen, maquillar-se, aprendre a fer punt.... Quan totes les famílies deixin el camp, podrem reunir-se a l espai comunitari que han obert a la veïna Sindos, és important que no perdin el contacte i que segueixin donant-se suport en tot moment.

Marxo del camp, després de dinar amb la Fàtima i l'Abdala, han volgut compartir amb mi el seu menjar, te, olives, formatge i pa de pita, tot boníssim i entre somriures, gràcies i abraçades al marxar. Sóc jo qui us ha de donar les gràcies, per compartir, per explicar-me i per mantenir l'esperança de que les coses han d'anar a millor.

Petites vides penjades d'un fil

En Rashid té 17 anys i m'explicava que va fugir de Síria amb els seus pares i germans petits. Van haver de viure tres anys a Turquia, "tres anys sense estudiar, treballant com a sastre,  per això he oblidat molt de l'anglés que sabia". En realitat es comunica molt bé en anglés. Li encanten els idiomes i feia broma dient que serà un gran traductor: àrab, turc, anglés i ara grec a l'escola..... A més, també volia fer classes  d'espanyol i francés! El camí fins a Grècia ha estat dur, però en Rashid no perd el somriure ni l'esperança en un futur millor per la seva família.

Hi ha molt menors però que arriben sols a Europa. Es calcula que a Grècia n'hi ha uns 2.400, i que d'aquests, més de 1600 viuen al carrer. Se sap també que uns 10.000 han desaparegut després de trepitjar territori europeu. Són considerats col·lectiu vulnerable (igual que la gent gran, persones amb minusvalies i els infants) però això no treu que el seu llarg i complicat viatge i la difícil situació que viuen en molts dels camps els portin a patir un deteriorament de la seva salut mental i a tenir sovint atacs de pànic. La vida que els espera un cop arriben a Atenes no és massa millor, no hi ha prou centres d'acollida per a tots i molts vaguen pels carrers de la capital, convertit-se en presa fàcil per a tot tipus de màfies i traficants. Si no tenen ajuda d'alguna ONG o autoritat, tenen moltes dificultats per tramitar el dret d'asil i intentar sortir de Grècia de manera clandestina es converteix en la seva única oportunitat d'arribar al país desitjat.

Els camps i centres d'acollida intenten oferir-los programes i activitats amb els quals puguin aprendre i es mantinguin ocupats. Un d'aquests programes ha tingut lloc al camp de Moria, sota el títol "Minors in Moria, Dreaming with hope" (Menors a Moria, somiar amb esperança).  Algunes de les seves reflexions sobre qui són i que volen arribar a ser es podiem llegir en una exposició d'un tranquil café de Lesbos. Què voldrien arribar a ser? Somnis similars als dels nostres joves: futbolistes, enginyers, pintors, metges,  pilots..... Afegeixen però frases que t'arriben dins del cor: trobar la mare, reconstruir Afganistan o "ser una bona persona com ho són els europeus"
.

Open Cultural Center, un espai de convivència creat per catalans

Polycastro és una petita població grega propera a la frontera amb Macedònia. Fa uns mesos que acull nous veïns a les seves cases i carrers:  molts dels refugiats que vivien en el camp d'Idomeni van ser traslladats a Polycastro i a la veïna Axopolis, intentant allunyar-los de les males condicions del camp, del fred i de la neu.

A Polycastro treballa actualment l'organització Open Cultural Center, fundada per un grup de voluntaris catalans que es van conèixer treballant a Idomeni. Després d'estar buscant taules, cadires i material durant setmanes, avui ha estat un dia important per a tots ells: per fi han pogut inaugurar el centre comunitari! Funcionarà cada dia en el centre del poble. Per fer-ho s'ha convidat a totes les famílies refugiades de la zona a compartir un dinar, aportant cadascuna un plat típic del seu lloc d'origen. A les dues en punt, més de cinquanta persones, entre les que hi havia molts nens i nenes, ens hem reunit al voltant de la "taula" improvitzada sobre unes mantes i entre plat i plat hem compartit històries, jocs, música (des de cançons típiques de Síria, passant per rap en àrab i fins i tot La Macarena) i moltes ganes de fer coses junts.

El centre oferirà a partir de demà un servei de llar d infants, classes d'anglés, alemany, àrab.....i totes aquelles propostes que tant refugiats com voluntaris vulguin aportar.  La majoria de famílies són originàries de Síria, però també n'hi havia del Marroc i una d'Afganistan. Moltes d'elles no es coneixien i aquesta trobada i la mateixa creació del centre és una bona manera de posar-los en contacte i crear llaços d'ajuda i de suport.

L'única família d'Afganistan la formen la Iman, de cinc anys, la seva mare i la seva àvia. La Iman estava fascinada amb els instruments musicals que hi ha en el centre. "Serà músic" em deia la seva àvia,"Inshallah"  repetia. La petita Iman ha fugit d'Afganistan, ha passat dies creuant muntanyes i vivint al bosc, ha estat retinguda per les autoritats turques, ha arribat a Grècia després de tres intents, ha viscut als carrers d'Atenes i ara espera a Polycastro poder arribar a Alemanya, on ja hi viu el seu avi. Amb les seves cuetes i la seva cara de tremenda ella no ho expressa, però la mirada cansada i trista d'una àvia que ha vist patir molt la seva filla i neta ho diu tot.

Drets dels refugiats i realitat

Segons la Convenció de Ginebra es considera refugiat a "tot aquell que es troba fora del país d’on n’és originari, o bé resideix habitualment, a causa d un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinió política, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per poder tornar-hi". Segons la mateixa Convenció de Ginebra (signada per tots els estats de la Unió Europea), els estats han de garantir tant l’accés al seu territori del refugiat com la seva protecció i unes condicions d’asil dignes. Segons l’ACNUR, els refugiats han de tenir els mateixos drets que qualsevol altre que sigui resident legal. Parlem d’aquest tema amb la Lorraine Leete, advocada dels Estats Units que treballa com a voluntària en el Lesbos Legal Center des de setembre de l’any passat. Aquest centre obre cada matí les seves portes a tothom qui ho necessiti per donar informació, assessorament i suport. No hi ha xifres oficials, però es calcula que a Lesbos hi ha actualment entre 6.000 i 7.000 refugiats (la població de l’illa abans de l'arribada massiva de refugiats estava al voltant dels 85.000 habitants).

Explica la Lorraine que la majoria arriben amb un desconeixement absolut del llarg procés que els espera. Arriben pensant que estan de pas i hauran d’estar a l’illa durant mesos esperant que comenci el procés per ser reconeguts oficialment com a refugiats. Quan reben aquesta informació, sovint s’enfaden i es desesperen, són molts mesos de camí i de cop s’atura indefinidament. Que tinguin tota la informació però, és bàsic per tal que comencin a assumir com serà la seva vida en els propers mesos o anys i puguin prendre decisions. Des de la firma del pacte amb Turquia (20/3/16), els guardacostes turcs controlen molt més la sortida de Refugiats cap a les illes gregues, es calcula que hi poden haver més de dos milions de persones esperant a Turquia per creuar cap a Grècia.

Quan un refugiat arriba a Lesbos és immediatament traslladat a Mòria on hi ha el Centre d’identificació i registre; aquí passem el que s’anomena registre simple, que no dona cap dret d’asil (casar-se, llogar un habitatge, treballar, reagrupament familiar...). Tot i que la regulació europea diu que com a màxim deu dies després de la seva arribada tot refugiat pot presentar la sol·licitud d’asil internacional la realitat és que el procés s’allarga mesos i fins i tot més d un any. Moltes de les persones que arriben porten proves de la situació que vivien en el seu país d’origen, però durant mesos ningú els escolta. El fet que Lesbos sigui una illa la converteix en una presó en ella mateixa, no hi manera de sortir i a partir de març d aquest any sembla que s’acceleraran les deportacions a Turquia. Les fronteres es tanquen, no es respecten els drets i cada cop hi ha menys confiança en Europa.

I mentrestant segueixen arribant barques a Lesbos. A les quatre del matí d'ahir els companys de Proem-aid van atendre una arribada a la costa Sud de l’illa, homes, dones i nens que enmig de la nit i el fred arriben a la nostre Europa.